dissabte, 5 de desembre del 2009

Viatge a Lapònia (IV i últim)

És l'últim dia de viatge. Quan em llevo al matí a fora estem a -5ºC (recordo que era a principis de novembre). Faig una volta per la zona d'acampada i de cottages.

De sobte, una bandera em crida l'atenció.












És la bandera Sami. Els samis eren els que vivien a Finlàndia abans que hi arribessin els finlandesos des del centre d'Europa. Quan els finlandesos van arribar, els sami es van desplaçar cap al nord, a Lapònia. Sorpresa! al mateix càmping hi ha el parlament de les nacions Sami.

Aquest Parlament representa els sami que viuen a Finlàndia, Rússia i Noruega.
És un parlament extremadament funcional, però s'entén que el parlament sami sigui aquest barracó si es té en compte que els sami són en realitat un conjunt de pobles completament diferents que fa poc han decidit que tenien coses en comú i que per defensar els seus interessos s'havien d'unir, a més d'estar situats a una terra on la bellesa la posa la natura, i l'home només es concentra a sobreviure, un intent de bellesa creat per l'home, sense cap objectiu especial no s'entén.

Aquestes consideracions les faig quan arribem amb autobús a Inari, la ciutat del lloc: quatre edificis grisos al costat del llac més fantàstic que s'hagi vist mai.

Des d'Inari anem a la granja de rens. Ens expliquen que avui en dia casi no es maten rens per menjar, i que ja no se n'utilitza la llet per fer formatge, ja que això seria casi com matar les cries.

A més, ens expliquen que tots els rens són propietat d'algú, més encara, d'un Sami. És tradició que quan als nens els cau la primera dent els hi regalin un ren. Els rens viuen en llibertat vigilada.

De sobte la senyora que ens explica totes aquestes coses agafa un bastó i pica contra un arbre, tots els rens vénen, com els gossos de Paulov, la senyora ens dóna menjar per que els alimentem.


Quan tots tenim massa fred, entrem a una casa sami on ens expliquen coses sobre la seva cultura, i bevem cafè calent en tasses tradicionals sami. Abans de despedir-nos, i seguint les tradicions sami, cada nacionalitat haurà de cantar una cançó popular del seu país. Els bascos no tenen problema, canten 28 junts, a mi em toca cantar la sardana de l'Empordà tot sol, i el conductor de l'autobús finlandès tampoc se n'escapa.

Després de dinar, fem una caminada i veiem per última vegada el llac, el sol es pon vermell vist des d'un turó a vint minuts de la ciutat.

Tornem a l'autobús, són les sis de la tarda, comença el viatge de tornada a Jyväskylä, arribarem a les cinc del matí.

5 comentaris:

  1. la sardana de l'empordà??? definitivament t'has convertit en josep pla.

    ResponElimina
  2. què volies que els hi cantés? tots cantaven coses tradicionals, i va ser el primer que se'm va acudir!

    ResponElimina
  3. Realment aques Joan no sé que es pensa! Ja són ganes de criticar el seu comentari.
    Si el costum és cantar una cançó tradicional crec que la millor opció és una sardana. I si haguessis cantat l ´Emigrant? Et diria que ets una mena de Mossen Cinto Verdaguer.
    Amb tot lo de Pla és un bon elogi.
    Bertomeu.

    ResponElimina
  4. a veure, si dic lo de josep pla és perquè la sardana és de l'empordà, no perquè sigui una sardana. també pel seu estil escribint sobre el viatge a lapònia, que semblen les cròniques de josep pla de quan anava a frança per fer contraban..

    ResponElimina
  5. No sé que contrabandejar, surt més a compte portar d'Espanya a Finlàndia que al revés.

    Hauré de pensar en instal·lar-me a l'Empordà, ara jo de pagès no en sé fer, la planta qe tinc a la meva habitació està més morta que viva!

    ResponElimina